ARQUITESCULTURA
Rafael Carrió ha fet el cim en el mon de lárt desplegant una tenacitat admirable que l´ha portat a esbrossar rostros i elevar-se cap a l´horitzó albirat sense pauses, alimentant la seua inquietud amb la saba de la voluntat i de la imaginació creativa. Ha escodrinyat, dubtant, diversos camins que van portar al seu esperit la necessitat de traçar la seua sendera amb pas ferm, sòlid, rotund, imprimint un nou rumb a la seua obra que denota la maduresa dominadora de qui, coneixedor de les seues pròpies forçes i la manera d´utilizarles, ha posat en joc, de forma suggestiva i sorprenent, tota aquesta sèrie d´elements que configuren el seu art en el qual destaca un llenguatge personalíssim format en funció d´un mon que sap expressar i comunicar amb absoluta claredat.
Rafael Carrió, doncs, ha pres -aquesta mostra així ho avala una decisió transcendental en elegir, com a norma de conducta artística, la compaginació de la inventiva amb els recursos industrials, eludint el perill de la industrialització tot infonent a les seues obres el buf creador que dota d´una intensa expressivitat, homogeneitzant materials considerats heterogenis fins i tot antagònics; en haver passat de les dues dimensions de l´oferta pictòrica a l´espai pluridimensional de l´escultura que possibilita la convivència de l´aire i de la llum; en obligar els espectadors a la participació arraconant l´absurda i estesa idea que per a contemplar una obra d´art cal adoptar una actitud quasi mística, movent-los al voltant de l´obra, convertint la passivitat en mobilitat i la contemplació en exercici mental i físic; en aconseguir un diàleg revelador harmonitzant materials i temes que resultarien incomprensibles sense la sensibilitat i la capacitat de comunicació de l´artista; en conciliar substàncies tan àrides i sòbries, com ho són el ciment i el ferro, fent-les sorgir com a exemple i símbol d´un art nou, l´arquitescultura, nascut de l´impuls creador orientat per una imaginació rica capaç de sensibilitzar la matèria.
Rafael Carrió, en aquesta nova i enriquidora mostra del seu art, manifesta la seua decidida voluntad de transmetre el diàleg que manté amb la seua obra, en el decurs de la seua execució, a la qual força a parlar, en l´espai i en el temps, amb claus de modernitat, més encara, de veritat futura. Resulta extremadament difícil posar etiquetes i molt més explicar un art, barreja d´intuïció i de reflexió, que sorgeix de l´íntima comunió de l´autor amb la basta i arestada matèria que empra i que gràcies al tacte amorosit de les mans de l´artista i de la seua veu, càlida i enervadora, va cobrant perfils suaus, enteniment i lucidesa que li permeten la llibertat del missatge, fora ja de la tutela del seu creador, com quelcom de viu que arriba a l´espectador a qui estimula a formar judicis de valor potenciant la seua capacitat de comunicació i de crítica.
Rafael Carrió ha assolit la meta del mestratge; el guany artístic com a resposta a la recerca rigorosa, a la seua capacitat creativa, al seu desig evolutiu, als seus originals mètodes operatius, botó de mostra d´un estil propi que el situa, ferm i enèrgic, en el lloc de privilegi que, en justícia, li correspon.
Texto Catálogo “Arquitescultura”. Exposición Palau Gravina Alicante, Sep.-93.
La Vida
Sentimientos.
Sentimientos que se sienten.
Sentimientos que se ven.
Pensamientos espontáneos.
Pensamientos permanentes.
Actitudes. Sus formas.
Sus circunstancias.
Momentos. Reacciones.
Reacciones coherentes.
Reacciones desiguales.
Porqué ?
Palabras. Palabras de más.
Palabras presas para siempre.
Palabras que maravillan, que encantan.
Sensaciones reales.
Sensaciones equivocadas.
Las miradas mudas.
Las miradas que hablan.
El abrazo.
El profundo, el emotivo.
Los otros.
La felicidad.
El amor incondicional, el irrenunciable.
El odio infructuoso, el inútil.
Azucar que sabe a sal.
Sal que sabe a azucar.
Los aciertos que marcan.
Los errores que guían.
La sonrisa.
La espontánea, la forzada, las intermedias
Las apariencias. La realidad.
La reflexión ….., el silencio ….., la paz ….
La vida.
La Vida
Sentiments
Sentiments que es senten
Sentiments que es veuen
Pensaments espontanis
Pensaments permanents
Actituts. Les seues formes
Les seues circumstancies
Moments. Reaccións
Reaccións coherents
Reaccións desiguals
Perqué ?
Paraules. Paraules de mes
Paraules preses per sempre
Paraules que meravellen, que encanten
Sensacions reals
Sensacions equivocades
Les mirades mudes
Les mirades que parlen
L´abraçada
La profunda, l´emotiva
Les altres.
La felicitat
L´amor incondicional, l´irrenunciable
L´odi infructuos, l´inútil
Sucre que sap a sal
Sal que sap a sucre
Els encerts que marquen
El errors que guien
El somris
L´espontani, el forçat, els mitjans
Les apariencias. La realitat
La reflexió …., el silenci …., la pau
La vida
La Vida
Gefühle.
Gefühle, die man fühlt.
Gefühle, die man sieht.
Spontane Gedanken.
Permanente Gedanken.
Haltungen. Ihre Formen.
Ihre Umstände.
Momente. Reaktionen.
Kohärente Reaktionen.
Ungleiche Reaktionen.
Warum?
Worte. Überflüssige Worte.
Für immer gefangene Worte.
Worte, die erstaunen, die entzücken.
DAS LEBEN Reale Empfindungen.
Falsche Empfindungen.
Rafael Carrió
Sprachlose Blicke.
Sprechende Blicke.
Die Umarmung.
die tiefe, die empfindsame.
Die andere.
Die Glückseligkeit.
Die bedingungslose Liebe, die unabdingbare.
Der erfolglose Hass, der Nichtsnutz.
Zucker mit Salzgeschmack.
Salz mit Zuckergeschmack.
Die Treffer, die markieren.
Die Irrtümer, die weisen.
Das Lächeln.
Das spontane, das gezwungene, die durchschnittlichen
Der Anschein. Die Wirklichkeit.
Die Reflexion, …die Stille, …der Frieden…
Das Leben.
ÁMBITOS GRATIFICANTES
De Rafael Carrió se ha dicho que su obra es la consecuencia de un dialogo armonioso que no cesa entre los distintos materiales, como son el hormigón, el hierro y la madera, o que su escultura está salpicada de significados y evocaciones que trascienden la polivalencia de las formas.
A mi juicio, su arte hunde sus raices en un neodadaísmo sui generis cuyo objetivo apunta desde el principio a desarrollar la escultura en el espacio envolvente, invadiendo la dimensión de éste, hasta el punto de producir un ámbito escultórico totalizador, gracias a la creación de ambientes interrelacionados o environnements, con el propósito de determinar escultóricamente un espacio suficientemente amplio, de modo que se ofrezca como ámbito que suscite interpelación y dinamismo, como entorno vivencial, como área capaz de motivar emocional y estéticamente al espectador. No son por ello gratuitos títulos asignados a sus obras como Una estrella en el camino, Universo intemporal, Cuando el Sena pasa por París, Cuerdas de libertad, Al viento, Deseo colectivo, Esfera insuficiente, etc., títulos todos ellos conscientemente alusivos y que coadyuvan a percibir la sensibilidad humanística y el talante ético de su creador.
Rafael Carrió, por adscripción generacional pero, sobre todo, como fruto de una opción personal, se ha decantado hacia una escultura vinculada al constructivismo, incorporando, en ocasiones, recursos luminosos, ilusiones ópticas, efectos impredecibles, recabando de este modo un área de la realidad a la experimentación plástica, con la intención de establecer un puente existencial nuevo entre el hombre, su entorno, sus raices culturales y el universo mismo. A través de los ambientes por él creados despierta los poderes de la imaginación en el público, al tiempo que ofrece un ámbito gratificante.
La escultura conceptual de Rafael Carrió depura cualquier referencia figurativa utilizando un lenguaje geométrico de ritmos musicales y conjuga, con acrisolada maestría, la expresividad de las formas gracias a su dominio de la materia. Así, la solidez del hormigón, la resistencia del hierro o la maleabilidad de la madera se tornan dúctiles a su vigor creativo, interrelacionando los diversos materiales en un dialogo armónico y de efectos gratamente sorprendentes a la vista y al tacto.
Su mundo escultórico ahonda profundamente en las fuerzas de la naturaleza, extrayendo de ella la nobleza de las cosas auténticas, pero también penetra en el mundo de las sensaciones y de las evocaciones de carácter alegórico o conmemorativo, transmitiendo unas emociones desprendidas de la rotundidad de esos volúmenes.
La investigación y el hallazgo de formas y volúmenes estéticamente satisfactorios, ya como entidades individuales, como integradas en el espacio o en entornos arquitectónicos concretos, muestrase en esta exposición como una constante ininterrumpida, en alza progresiva en la ya dilatada trayectoria artística de Rafael Carrió.
WOHLTUENDE RÄUME
Von Rafael Carrió wird behauptet, sein Werk sei das Ergebnis eines harmonischen, dauerhaften Dialogs zwischen verschiedenen Materialien wie Zement, Eisen und Holz oder, seine Skulptur sei von Bedeutungen und Erinnerungen geladen, die über die Polyvalenz der Formen hinausgehen.
Meiner Meinung nach tauchen die Wurzeln seiner Kunst in einen einzigartigen Neodadaismus ein, der von Beginn an auf die Entwicklung einer Skulptur in einem einhüllenden, Dimensionen übergreifenden Raum zielt und eine bildhauerische gesamtheitliche Umgebung schafft, und zwar dank der wechselbeziehenden Räume oder environnments, die auf einen weiten bildhauerischen Raum zielen, der Interpellation und Dynamik bietet, und all dies als ein Erlebnisraum, der den Zuschauer emotional und ästhetisch motivieren kann. Demzufolge sind die Titel seiner Werke nicht willkürlich. Una estrella en el camino (Ein Stern auf dem Weg), Universo intemporal (Zeitloses Universum), Cuando el Sena pasa por París (Wenn die Seine Paris durchquert), Cuerdas de libertad (Saiten der Freiheit), Al viento (Zum Wind), Deseo colectivo (Sammelwunsch), Esfera insuficiente (Ungenügende Sphäre), usw. Es handelt sich um bewusst anspielende Titel, die zu einer Wahrnehmung der menschlichen Sensibilität und zur ethischen Beschaffenheit seines Schöpfers mitverhelfen.
Rafael Carrió hat sich aufgrund der Generationsnachfolge aber vor allem aufgrund der persönlichen Wahl für eine mit dem Konstruktivismus zusammenhängende Skulptur entschieden, in der leuchtende Mittel, optische Vorstellungen, zuweilen auch nicht voraussagbare Effekte aufeinander treffen und somit einen Bereich der Realität den plastischen Experimenten widmet, mit der Absicht eine neue existenzielle Brücke zwischen Mensch, Raum, seinen kulturellen Wurzeln und dem Universum selbst zu kreieren. Die von ihm geschaffenen Ambientes wecken die Einbildungskraft des Publikums und bieten gleichzeitig einen wohl tuenden Raum.
Die konzeptuelle Skulptur von Rafael Carrió bereinigt dank ihrer geometrischen Sprache mit musikalischen Rhythmen jegliche gegenständliche Referenz und verbindet durch ihre untadelige Meisterhaftigkeit und dank der Beherrschung der Materie die Ausdrucksfähigkeit der Formen. Auf diese Weise wird die Festigkeit des Zements, die Beständigkeit des Eisens oder die Biegsamkeit des Holzes geschmeidig und sie fügen sich ihrer kreativen Stärke weil sich unterschiedliche Elemente in einem harmonischen Dialog verbinden und eindrucksvolle Effekte für den Tast- und Sehsinn bieten.
Seine Skulpturwelt dringt tief in die Naturkräfte ein, holt aus ihr das erhabene Wesen der wahrhaftigen Dinge heraus, dringt dabei in die Welt der Empfindsamkeit und der allegorischen Erinnerungen ein und vermittelt die aus einer Bestimmtheit dieser Volumen hervorgehenden Gefühle.
Wie ein ständiger Leitfaden zeigt diese Ausstellung die Suche und die Entdeckung der Formen und des ästhetisch befriedigenden Volumens, sei es als individuelle Wesen, eingefügt im Raum oder in konkreten architektonischen Umgebungen, progressiv steigend in der ständig wachsenden künstlerischen Laufbahn von Rafael Carrió.
GRATIFYING AREAS
It has been said about Rafael Carrió that his work is the result of a never-ending harmonious dialogue between different materials, such as concrete, iron and wood, and that his sculptures are sprinkled with meanings and evocations that transcend the many diverse aspects of their forms.
In my opinion, his art lays down its roots in neodadaism sui generis, the aim of which, from the start, points at the development of sculpture in the surrounding area, invading its dimensions to the point of producing an all-embracing sculptural area thanks to the creation of interrelated surroundings, or environnements for the purpose of sculpturally determining a large enough space, so that it is offered as an area that provokes interpellation and dynamism, as an existential environment, as an area that is able to motivate the spectator emotionally and aesthetically. Thus the titles of his works, such as A star in the path, Timeless Universe, When the Seine passes through Paris, Ropes of freedom, Into the wind, Collective Desire, Insufficient Sphere, etc, are not assigned in a gratuitous way; they are all consciously allusive titles, which contribute to perceiving the humanistic sensitivity and the ethical frame of mind of the creator.
Rafael Carrió, by generational appointment but, above all, as a result of a personal option, has tended towards sculpture linked to constructivism, incorporating, on occasion, resources of light, optical illusions, unpredictable effects, thus asserting an area of reality to visual experimentation, with the intention of establishing an new existential bridge between man, his surroundings, his cultural roots and the universe itself. Through the environments he creates, he wakes up the power of the public’s imagination at the same time as he offers a gratifying area.
Rafael Carrió’s conceptual sculpture purifies any figurative reference using a geometric language of musical rhythms and brings together, with unquestionable expertise, the expressiveness of the forms thanks to his command of the material. Thus, the solidness of concrete, the strength of iron or the malleability of wood become flexible under his creative vigour; the different materials interrelating in a harmonious dialogue, to pleasantly surprising visual and tactile effects.
His sculptural world examines the strengths of nature in depth, extracting the nobility of real things, but also penetrating the world of sensations and of evocations of an allegoric or commemorative nature, transmitting some generous emotions from the expressiveness of these masses.
The research and discovery of aesthetically satisfying forms and masses, whether as individual entities, integrated in space or in specific architectural surroundings, are shown in this exhibition as an uninterrupted constant in the progressive rise of Rafael Carrió’s already extensive artistic evolution.
Texto en español
Texto en valencià
Texto en alemán
Texto en inglés
EL HORMIGÓN Y EL HIERRO ENTRE LA FÁBULA Y EL MITO
La exposición de Rafael Carrió en el Museo de la Ciudad ha sido una grata sorpresa por cuanto que nos ha devuelto a un artista valenciano que, joven todavía, trabaja ya con una madurez envidiable. Es sin duda una de las aportaciones más interesantes del ciclo “Propostes-93” del referido Museo, ya que consigue un lenguaje actual sin uncirse al carro de la moda escultórica que convierte las exposiciones valencianas de este tipo en deshecho de construcciones o en el mejor de los casos en nueva variación de lo que en los 60 hacían los jóvenes rebeldes londinenses.
Carrió, apura, estiliza y trabaja con economía difícil en sus obras, un maridaje fructífero entre el hormigón y el hierro que el artista de Beniarbeig trabaja con imaginación y capacidad de síntesis. En obra de años anteriores, en la que no faltaba una integración igualmente feliz y oportuna de la madera, ya se advertía aquella armonización de materiales que Carrió ponía en pie con sugerencias de títulos que nos acercaban a una Itaca que cerraba un viaje estético en el que este fabulador nos acercaba a un “Cielo sin techo”, “Una mirada al mar” o el rasgo entre irónico y lúdico de “Café para todos”.
Lograr que una escultura nazca y se desarrolle dentro de una organización armónica tenía un destino formal casi previsto: la arquitescultura, pero lo que podría haber sido una fórmula o un receta hábil, sí, pero manierista, se ha convertido en una colección de obras en las que mitos como el amor, el sol o la libertad de una muralla abierta se encarnen en estas realizaciones de hormigón y hierro, que adquieren así una encarnación nueva, a caballo entre la buena de su resolución material y de la carga ensoñada que lleva un mensaje, múltiple, al espectador.
Supongo que no será ajena la Marina Alta a la fantasía que entrañan estas piezas carrionistas en las que el contrapunto de elementos, basa, vitaliza y
prolonga la intención de unos títulos que son punto de partida para las diversas lecturas del visitante con despierta sensibilidad, unas más evidentes (caso de “El discurso de las Meninas”) y otras con una carga personal existencial como son para mí “Ciegamente enamorado” (con su leve, sutil aplicación de luz) o “Envoltorio de tribu”.
PUNTO DE ENCUENTRO
Tratar de analizar a un artista es una difícil tarea; la dificultad comienza en la propia definición de arte, el cual, pese a su aparente momento de auge, se siente cada vez más lejano. En una sociedad esclava del tiempo, donde la prisa se impone, se va perdiendo la relación directa entre obras y público; seguimos los itinerarios establecidos, intentamos capturar imágenes que dan más importancia al recuerdo que a la propia observación, miramos pero no vemos. Con todo ello, creo que sólo existe una forma de aproximarnos, aunque sea levemente, a la figura de Carrió: abstraernos, situarnos ante sus trabajos …, y, sobre todo, ver.
Rafael Carrió (Beniarbeig 1952), a través de una absoluta libertad expresiva, representa como pocos la fusión de las artes. Su escultura se libera de ataduras figurativas y señala un punto de encuentro con la arquitectura; geometría, espacio, movimiento, y luz se conjugan con el empleo de materiales escasos y cuidadosamente seleccionados: hierro, hormigón, madera.
La obra pictórica se mueve en la misma dirección, pudiendo prescindir en muchos casos de su propia denominación como tal; la sujeción bidimensional desaparece con una combinación de materiales y texturas que le otorgan una dimensión escultórica, e incluso en su trabajo sobre lienzo, forma, linea y color sustituyen a los artificios tradicionales.
Utilizando la metáfora de Paul Klee, que equiparaba la creación de una obra de arte al crecimiento de un árbol, Carrió hunde firmemente sus raíces en una tierra donde la luz es diferente, una luz que está presente en la obra final y, más aún, en la gestación de la misma; el tronco viene representado por un universo de sentimientos que inundan al artista y le impulsan a buscar el soporte físico con que expresarlos; las ramas, resultado del proceso, proporcionan unos frutos que son saboreados de forma distinta por cada uno de nosotros.
LES HARMONIES DE RAFAEL CARRIÓ
Si hagués de definir breument i concisa l’obra de l’escultor Rafael Carrió, diria que es tracta, sens dubte, d’una harmonia de contraris: verticalitat i horitzontalitat, línies rectes i linies corbes, materials tan purs i naturals com la fusta al costat del formigó armat o del ferro; ha conjugat fins i tot conceptes del art clàssic, com proporció, equilibri, serenitat o bellesa amb conceptes de l’art contemporani com la utilització de materials amb diversos graus de “noblesa”, l’abstracció o els volums purs (minimalistes). I, amb aquesta conjunció d’elements antagònics, l’escultor confereix a les seves peces un sublim equilibri, una sincera serenitat, en definitiva, arriba a fer dels seus treballs, obres harmòniques.
Aquesta harmonia, aquesta serenitat, és visible no sols en l’aspecte formal, sinó també en el seu llenguatge, en allò tan difícil en l’art (i més en el contemporani) que és aconseguir que l’espectador no quede impertorbable. Les “paraules” que utilitza Rafael Carrió són breus i senzilles però adequades, aconsegueixen transmetre´ns sensacions, emocions o idees de manera clara i directa.
Rafael Carrió ha fet una evolució neta, des dels inicis com a escultor ha anat eliminant de la seva obra aquells elements “innecessaris” per a expresar-se, ha anat polint-la, m’atreviria fins i tot a afirmar que el nostre artista, en el procés de maduració de la seva producció artística, ha aconseguit arribar a l’essència. I dic “essència” en el sentit que ho diria Plató, ha purificat tant les seves idees com el seu llenguatge. I és en aquest fet que rau el misteri de les peces de Carrió, en com d’una manera tan diàfana pot expressar una cosa tan complexa com la idea pura.
Però no em voldria centrar sols en allò que ens transmeten aquestes escultures, o en la pròpia aplicació dels materials. Voldria referir-me també a un aspecte que a mi personalment m’encisa, i és que el sol fet d’observar o contemplar una escultura de Rafael Carrió és, per si mateix, gratificant. Entretenir-nos mirant les direccionalitats de les linies, rectes o corbes, la perfecta combinació de colors que confereixen els materials a cara vista o tots aquests factors en conjunt és, per si sol, un exercici agradable per als ulls, un exercici que recomane a tot espectador.
Per tant, ja sols em resta gaudir del fet que Rafael Carrió cree peces com les que ara ens ofereix i, sobretot, que ens les continue presentant. Crec que un artista, en mostrar la seva obra al públic, despulla una mica la seva ànima per a l’espectador. Jo intentaré posar-me a la seva alçada, observar les seves noves escultures des de la meva ànima despullada i impregnar-me de la seva “harmonia de contraris”. Moltes gràcies, Rafa, per mostrar-nos el teu espai interior i ajudar-nos a obrir el nostre.
Aquesta harmonia, aquesta serenitat, és visible no sols en l’aspecte formal, sinó també en el seu llenguatge, en allò tan difícil en l’art (i més en el contemporani) que és aconseguir que l’espectador no quede impertorbable. Les “paraules” que utilitza Rafael Carrió són breus i senzilles però adequades, aconsegueixen transmetre’ns sensacions, emocions o idees de manera clara i directa.
CARTA A RAFAEL CARRIÓ
Benvolgut amic:
No cal que et diga que, com a tu t’agrada crear les teues figures, a mi m’agrada posar-me davant un teclat i escriure en el meu llenguatge, que en definitiva són paraules catalogables en diccionaris, aquells moments que d’una manera o altra van fent mosses a la meua vida.
Tampoc no cal que et diga com em satisfà acompanyar-te, amb tota la modèstia, en una aventura com la de presentar una mostra de les teues obres. Tot això són coses que sap molt bé la nostra complicitat d’amics de tota la vida.
He de confessar-te, per altra banda, que tens la capacitat de sorprendre’m cada volta que visite el teu estudi i em trobe els teus darrers treballs. Però no seria del tot sincer si no et digués que m’agraden les sorpreses, sobretot si són tan agradables com veure que desenvolupes el teu idioma que, afortunadament, no pertany a cap diccionari com no siga el teu diccionari personal. Em trobe molt a gust davant les teues criatures i del teu idioma no codificat.
I a propòsit del que t’estic dient, em ve al cap una frase de Rainer Maria Rilke: Les obres d’art són soledats infinites. Endevine, i corregeix-me si m’equivoque, un punt, un moment teu infinitament gran, darrere de cadascuna de les teues obres. I trobe un altre moment, meu, quan les mire. Aquestes soledats, la teua i la meua, són com una abraçada cordial i eterna. No sé d’on ve el teu impuls perquè em poses davant “La magnitud de l’escenari”, ni probablement m’he trobat mai “Sense passaport” ni, per posar un altre exemple, sé si he vist mai cap “Bandera transparent”. En definitiva no podria dir que he compartit cap de les vivències que textualitzes en els títols, però això no m’importa gens. Torne a insistir en les nostres soledats perquè com diu André Suarès, L’art est le lieu de la liberté parfaite: la teua i la meua.
Deixa’m, doncs, que prescindesca dels títols, que vénen de sensacions teues, i que m’acare a la potència plàstica dels teus treballs. Et promet que tractaré de trobar altres vivències meues que em vinguen des dels ferros que has dominat, des de les fustes i des dels colors que ara tornes a combinar. Sé que hi ha en mi alguna cosa que em vindrà instintivament, com et va passar a tu una vegada, sense buscar res. No em serà fàcil, tanmateix, i potser que em falte un punt de soledat i que no arribe a trobar-me prou lliure, però això, amic meu, serà la meua aventura.
I encara, curant-me en salut, voldria que no em vingués cap sensació viscuda per mi prou significativa per a viure-la des de la teua escultura. Llavors hi haurà la grandiositat del silenci, la plenitud, el meu “Oxigen del Niàgara” que hauré de saber trobar amb permís d’aquest món, teu i nostre. I si no ho trobe, probablement serà perquè he volgut anar massa lluny en la meua recerca. Deixa’m que em recomane uns minuts de simple contacte amb els “teixits interns de l’ànima”, com va dir un altre artista, i que no em capfique: al cap i a la fi la senzillesa de quedar-se amb un mateix davant una obra d’art és estar en molt bona companyia.
Sabia, finalment, que aquesta carta meua em deixaria insatisfet, i que no sabria tocar res més que llocs comuns sobre el teu art, i que el teu llenguatge té una llibertat que no sempre sé descobrir en el meu. Ara, deixa’m dir-t’ho, no he pogut, ni crec que dega, entrar en la teua intimitat però, al capdavall, i això és el que m’interessava, potser m’has donat l’oportunitat de trobar un bocí de la meua.
LÍNEAS EN EL ESPACIO, LÍNEAS EN EL TIEMPO
Durante la época barroca el arte se caracterizó por su estrecha relación entre el espacio y el tiempo. El espacio se concebía como un continuo entre el espectador y la obra, un único entorno donde ficción y realidad se daban la mano. El tiempo, por su parte, se plasmaba en los sucesivos símbolos que expresaban desde desde su paso hasta su inmovilidad, en los deshechos de la “ Vánitas “, en las miradas perdidas de las imágenes sagradas.
Formalmente, no existe ninguna similitud en el Arte Barroco y la obra de Rafael Carrió, el Barroco exuberante y recargado se contradice con las formas nítidas y limpias de nuestro escultor contemporáneo, pero Rafael al igual que sus compañeros de oficio del siglo XVII, dibuja en el espacio y viaja a través del tiempo, creando imágenes sugerentes y de una profunda belleza que nacen del hormigón, el hierro y la madera.
Líneas en el espacio, líneas en el tiempo. Las esculturas, estáticas unas veces y con movimiento otras, son capaces de llenar todo el entorno que las rodea, de completar el espacio vacío, hechizando los ojos del espectador, que por arte de magia se convierten en parte del misterio, como una pieza más de la obra, como un elemento más del mundo mítico creativo.
Obras como “ Al viento “ o “Deseo Colectivo II “ utilizan la curva para crear dinamismo. Al igual que el árbol que siente sus ramas agitadas por el soplo de Eros, “ Al Viento” tuerce la madera invadiendo el espacio que no le es propio, plasmando el tiempo, en el sonido que se sospecha a través del silencio.
La mirada del artista recorre la Historia del Arte, quedando de nuevo paralizada en esa época llena de contradicciones que hizo del XVII, el Siglo de Oro Español. Tomando como ejemplo Velázquez, Rafael Carrió interpreta las figuras de “ Las Meninas “ con una visión absolutamente contemporánea, siendo éstas abstraídas a su pura esencia. Los trajes de ricas telas han sido sustituidos por hierro y hormigón, las figuras sin rostro quedan reducidas a un simple plano, las nuevas meninas ya no viven en el Alcázar de Felipe IV, sino en la metrópolis actual, entre los coches, los enormes edificios y la polución grisácea que enturbia el cielo.
Lo más sorprendente de la plástica de Carrió, es que todas y cada una de las esculturas parecen comunicarnos algo que va más allá de su simple expresión. Son imágenes realmente estéticas, que nunca pierden elegancia. Las formas alargadas, la sinuosidad de las curvas, contrasta con el hormigón que nos remite a la arquitectura brutalista, a lo compacto, frente al espacio extenso que se nos abre y nos acerca a la obra. Círculos, rectángulos, rectas y planos son el universo formal de un mundo imaginado y vivido por el propio artista, que utiliza la geometría sin perder ni por un momento el lirismo.
Árboles, figuras humanas, formas arquitectónicas, todo ello vive en la fantasía del artista, que con su sensibilidad, tiene la capacidad de transportarnos a un espacio donde tradición y modernidad toman forma de escultura y lo maravilloso, por unos instantes, se hace presente en nuestras vidas.
Texto en valencià
LINIEN IM RAUM, LINIEN IN DER ZEIT
Während der Stilepoche des Barocks zeichnete sich die Kunst durch ihre enge Verbindung zwischen Raum und Zeit aus. Der Raum wurde als ein Kontinuum zwischen dem Zuschauer und dem Werk aufgefasst, eine einzige Umgebung in der Fiktion und Realität ineinander verschmolzen. Die Zeit ihrerseits gestaltete sich in Form aufeinander folgender Symbole, deren Verlauf bis hin zur Regungslosigkeit reichte, in Motive der «Vanitas» und in die verlorenen Blicke der heiligen Bildnisse.
Förmlich gibt es keine Ähnlichkeiten zwischen der barocken Kunst und dem Werk von Rafael Carrió.. Der üppige und überladene Stil des Barocks steht im Widerspruch zu den klaren und sauberen Formen unseren gegenwärtigen Bildhauers. Dennoch zeichnet Rafael, wie auch seine Handwerksgenossen des 17. Jh., im Raum, er reist durch die Zeit und schafft dabei anregende von einer tiefen Schönheit ergriffene Bilder aus Zement, Eisen und Holz.
Linien im Raum, Linien in der Zeit. Die Skulpturen, mal statisch mal in Bewegung, sind in der Lage das gesamte Umfeld zu füllen, das sie umgibt, den leeren Raum zu vollenden und die Blicke der Zuschauer in ihren Bann ziehen, die wie durch Zauberei Teil des Geheimnisses werden, ein weiterer Bestandteil des Werks, ein weiterer Bestandteil der kreativen, mythischen Welt.
Werke wie «Al viento» («zum Wind») oder «Deseo Colectivo II» («Sammelwunsch II») benutzen die Kurve, um eine Dynamik zu schaffen. Wie der Baum, der durch den Hauch Eros seine schwenkenden Äste fühlt, dreht «Al Viento» das Holz und fällt in einen Raum,, der ihm nicht eigen ist, die Zeit gestaltend, in einem durch die Stille vermutenden Klang.
Der Blick des Künstlers streicht durch die Kunstgeschichte und erstarrt wieder in dieser Epoche voller Widersprüche, die aus dem 17. Jh. das Goldene Zeitalter machte. Nehmen wir als Beispiel Velázquez, so interpretiert Rafael Carrió die Figuren der «Las Meninas» mit einer absoluten zeitgenössischen Anschauung, wobei diese auf ihre reine Essenz abstrahiert werden. Die Kostüme aus wertvollen Stoffen wurden durch Eisen und Zement ersetzt, die Gestalten ohne Gesicht werden auf eine einzige Ebene reduziert, die neuen «Meninas» leben nicht mehr im Alkazar von Philipp IV sondern in einer zeitgenössischen Metropole, mit Fahrzeugen, riesigen Gebäuen und einer gräulichen Verschmutzung, die den Himmel trübt.
Das Erstaunlichste an Carrió´s Plastik ist, dass jede einzelne Skulptur uns etwas mitzuteilen scheint, das über ihren einfachen Ausdruck hinausgeht.. Es sind wahrhaftig ästhetische und von Eleganz geprägte Bilder. Die länglichen Formen, die Gewundenheit der Kurven stehen im Kontrast zum Zement, der uns in eine rohe, kompakte Architektur versetzt, dem weiten Raum gegenüberstehend, der sich uns offenbart und uns dem Werk nähert. Kreise, Rechtecke, Linien und Ebenen bilden das förmliche Universum einer erdachten und vom Künstler selbst erlebten Welt, welcher sich der Geometrie bedient, ohne dabei einen Augenblick Lyrik einzubüßen.
Bäume, menschliche Figuren, architektonische Formen, all dies lebt in der Fantasie des Künstlers, der mit seiner Sensibilität in der Lage ist uns in einen Raum zu versetzen, in dem Tradition und Modernität skulpturelle Formen annehmen und das Wunderbare sich für einige Augenblicke in unseren Leben präsent macht.
LINES IN SPACE, LINES IN TIME
During the Baroque period art was characterised by its close relationship between space and time. Space was conceived as a continuum between the spectator and the work, a single environment where fiction and reality held hands. Time, for its part, was given form in the various symbols that expressed everything from its passing to its immobility, in the waste of the “ Vanitas “, in the lost gazes of the sacred images.
Formally, thereis no similarity between Baroque Art and the work of Rafael Carrió, the overloaded exuberance of Baroque is at odds with the sharp clean shapes of our contemporary sculptor. But Rafael, just like his colleagues of the 17th century, draws in space and travels through time, creating suggestive images of a deep beauty, born of concrete, iron and wood.
Lines in space, lines in time. The sculptures, sometimes static, sometimes in movement, are capable of filling the environment that surrounds them, of completing the empty space, bewitching the spectator´s eyes which as if by magic become part of the mystery, like another part of the work, like one more element of the mythical creative world.
Works such as “ Al viento “ (In the Wind) or “ Deseo Colectivo II “ (Collective Wish II) use the curve to create dynamism. Like the tree that feels its branches shaken by the blowing of Eros, “ Al Viento “ twists its wood, invading the space that is not its own, giving form to time in rhythm, in the sound that one suspects through the silence.
The artist´s eye roves over the History of Art, coming to rest again on that era full of contradictions that made the 17th century Spain´s Golden Age. Taking Velázquez as his example, Rafael Carrió interprets the figures of “ Las Meninas “ with an absolutely contemporary vision, abstracting them to their pure essence. The rich fabric of the dresses has been replaced by iron and concrete, the faceless figures are reduced to a single plane, the new Meninas do not live in the palace of Philip IV, but in the metropolis of today, among the cars, the huge buildings and the grey pollution that darkens the sky.
The mosts surprising thing about Carrió´s art is that each and every one of the sculptures seems to communicate to us something that goes beyond its simple expression. They are truly aesthetic images, which never lose their elegance. The elongated forms, the sinuosity of the curves, contrast with the concrete with its references to brutalist architecture, to the compact, as against the wide space that opens up to us and bring us toward the work. Circles, rectangles, straight lines and planes are the formal universe of a world imagined and lived by the artist himself, who uses geometry without for a moment losing lyricism.
Trees, human figures, architectural forms, all these live in the fantasy of the artist, who with his sensitivity has the ability to transport us to a space where traditionand modernity take the form of sculpture, and wonder, for a few moments, makes itself present in our lives.
SUEÑO VELAZQUEÑO
En 1656 en el Cuarto del Príncipe del Alcázar de Madrid, Diego Rodríguez de Silva y Velázquez pintó uno de los más brillantes cuadros de la Historia del Arte “Las meninas”.
Un retrato de grupo que ensalza el linaje de Felipe IV y uno de los más increíbles juegos espaciales de la pintura. Más allá de todo ello, la obra es un manifiesto de Velázquez por elevar la pintura a la categoría de arte liberal equiparándola a la poesía, la filosofía o la música.
Se han escrito múltiples libros, textos y artículos que explican la particularidad de esta obra y son pocos los artistas que no hayan sucumbido a la magnificencia de todo el corpus velazqueño. En su libro “Antología” el escultor Rafael Carrió muestra un catálogo razonado de las obras realizadas durante más de treinta años de carrera junto con una emotiva carta dedicada al artista sevillano.
La obra de este autor se debate entre las formas abstractas geométricas y la recreación de motivos de la naturaleza, todo ello construido con materiales sólidos como el hormigón, el hierro o el acero. En muchas de sus piezas la línea pretende alcanzar el cielo llegando a transformar el espacio, embelleciendo el entorno.
Junto a su obra abstracta y quizá como homenaje al maestro del barroco español, Rafael repite constantemente las figuras de las meninas. Estas damas de palacio vestidas con el guardainfante, prenda incómoda y ostentosa destinada al protocolo de la corte, se desprenden de sus ricos ropajes para quedar reducidas a dos semicírculos (falda y cabello) ligados a un rectángulo como torso.
Este reduccionismo de la imagen se perpetúa en una estética minimalista, como en la instalación realizada en el puerto de Denia hace dos años cuando doce meninas en fila transformaban el paseo marítimo y la desarrollada en la plaza del Ayuntamiento de Valencia donde las mismas siluetas contemporáneas cambiaban la visión y el entorno del ágora.
Rafael Carrió aunque no es un escultor de meninas específicamente porque su obra tiene mucha más dimensión y profundidad, ha querido en este momento realizar esta monográfica “Meninas + 360”, significando la realización de “sus meninas” 360 años después de las de Velázquez pero con una mirada actual.
“Meninas + 360” es el deseo de seguir transformando y revisando el arte, es cumplir el sueño velazqueño.
Texto en valencià
Texto en alemán
VELAZQUERIAN DREAM
In 1656 in the Room of the Prince of the Royal Alcázar of Madrid, Diego Rodríguez de Silva y Velázquez painted one of the most brilliant paintings in the History of Art, «Las Meninas».
This group portrait praises the descendants of Philip IV and is one of the most incredible spatial constructions in painting history. Beyond all of this, the work was Velázquez’s platform to raise painting to the standard of liberal art and comparing the painting with poetry, philosophy or music.
Multiple books, texts and articles have been written, that explain features of this work and there are few artists who have not succumbed to the magnificence of the whole Velazquerian corpus. In his book «Anthology» the sculptor Rafael Carrió displays a catalogue raisonné of the works produced during more than thirty years of a career, also in his book Carrió includes an emotional letter dedicated to the Sevillian artist.
The work of this author is torn between geometric abstract forms and the recreation of nature’s motifs, all built with solid materials such as concrete, iron or steel. In many of his pieces, the line aims to reach the sky, by transforming the space and embellishing the environment.
Along with his abstract work and perhaps as a tribute to the master of the Spanish baroque, Rafael constantly repeats the figures of the Meninas. These women of the palace dressed in a crinoline, an uncomfortable and extravagant garment assigned by the protocol of the court, the ladies are giving up their rich clothes and they will be limited to two semicircles (skirt and hair) tied to a rectangle like a torso.
This reductionism of the image is maintained in a minimalist aesthetic. For instance, two years ago we could see a setup in the port of Denia, where twelve Meninas in a row transformed the promenade. Then an exhibition was developed in the plaza of the Valencia City Hall, where the same contemporary silhouettes changed the vision and the surroundings of the agora.
Although Rafael Carrió is not specifically a Meninas sculptor as his work has much more dimension and depth. At this moment, Carrió has chosen to make the monograph “Meninas +360”. This work represents the construction of his Meninas 360 years after Velázquez’s Meninas, however these current Meninas are gifted with a modern look.
«Meninas + 360» is the desire to continue transforming and revising art; it is to fulfil the Velázquez’s dream.
TOTA FORMA ÉS UN ACTE D´AMOR
Trencar l´espai i descobrir formes
inventar arquitectures i concretar volums
somniar amb el futur i detenir el temps
sembrar la vida de bellesa i oferir-la a tothom
descobrir l´aigua i tocar-la amb les mans
cobrir la pedra de verds i acaronar la gespa
jugar amb el foc
retenir sempre la vida efímera.
Les pedres negres que parlen silente de la història comuna
i els ferros que abracen la fortor del ciment
les peces perfectes que enllacen l´amor
i la terra fang roig que sosté tota l´obra
i l´espai candenciós que acull aquell somni
que les mans han alçat al carrer o al palau.
Han pasat tantes hores de treballs i de somnis
solament trencades per la música i el vent
afirmant sense presses que les coses són nostres
que el treball sempre acaba amb tendresa i amor.
Volaran damunt les formes ja concretades
les gavines tan blanques que passegen pel port
besaran aquelles pedres les nues sirenes
i les pluges tardanes de l´abril enyorat
i el sol esplendent del solstici d´estiu.
És l´espai son les formes és tot fet escultura
que deixem com etern testimoni de l´amor compaartit.
CÀNTIC ESTACIONAL PER A UN ESCULTOR
Per a Rafa Carrió, constructor de formes.
“La pedra rebutjada pels constructors ara és pedra principal“, Psalm 118
FORMES
Ara al santueri cerquem la columna principal
enmig del cercle estacional baix la cúpula verda.
Allà dintre un raig de sol il.lumina als fons la cortina carmesí
l´olor d´incens fortíssim omple tota l´estància.
Al pati la fonteta de taulellets blancs i blaus
improvisa una música d´aigua damunt la pedra.
Els somnis de pedres, ciment i ferro forjat
han detingut la mirada innocent
de l´arcàngel constructor.
PEDRA
Les formes són canço i prec dolcíssim a l´abadia.
El desig de l´escultor i el somni per detenir imatges
que el temps mai no destruirà.
Hem posat les nostres mans damunt la pedra
i en aquell moment una font ha sorgit com un raig de sol.
CIMENT
Les urís han fet ofrena de pètals de rosa
i han obert completament la gran pedra de ciment
en mig del pati del palau.
El capvespre de rojos intensos ha fet que la nostra mirada
es perdera en l´infinit marí.
El vent de la tarda ha volat els pètals
deixant al descobert la forta grisor del ciment.
EL FERRO
La cúpula de ferro forjat i cristall havien emergit
de la mar encalmada.
L´illa era tota encesa per torxes que els atlants havien encés.
La casa gran en la solitud de l´illa d´Artur
il.luminava com un far la badia de les llums.
El somni i el desig de formes noves en les pedres, el ciment i el ferro
dolçament havien enamorat els jóvens serafins escultors del cosmos.
Dintre de la casa gran els gnomos trenaven garlandes
per a penjar-les el dia de la inauguració solemne.
La vida havia transformat les formes somniades
i les paraules sobre la pedra
eren esculpides per un ferro incandescent.
Les columnes de portland sostenien una nova cúpula
i les ones de la mar les banyaven al matí d´abril
les nostres mans ara eren presència d´amor.
Con la perspectiva que nos brindan estos tiempos finiseculares, puede observarse con extraordinaria claridad el notable cambio de actitud experimentado ante el hecho escultórico, el cual ha terminado por librarse, sobre todo en esta segunda mitad de la centuria, de un rosario de dependencias al cual venía respetando prácticamente desde su propio nacimiento. Nuestro Guerrer de Moixent puede ser tomado como paradigma, punto de partida de un interminable culto al militar influyente y al religioso célebre.
En estos momentos no solo se ha profanado – es decir, se ha hecho profana- semejante devoción en piedra, metal o madera, sino que también se ha desacralizado -o sea, se ha superado su sagrado dogma representacional- la secular función de la escultura. La estatuaria, la imaginería, es fenómeno histórico todavía recuperado por algunos a estas alturas, en los umbrales del tercer milenio.
No es el caso de Rafael Carrió cuyo trabajo se inscribe en las más recientes propuestas que otorgan a la escultura los valores que son propios de la escultura, sin dependencias, sin lastres, en una conjugación abierta al concepto y economía formal. Y todo ello desde su atalaya de la valenciana Marina Alta, que se hace así, más que isla, reducto de una vocación indesmayable.
La obra de Rafael Carrió es la consecuencia de un diálogo que no cesa, el diálogo con los materiales. Unos materiales que, generalmente de dos en dos (hierro y hormigón con frecuencia, hormigón y madera a veces), se manifiestan finalmente sumisos a la unidad escultórica; sumisión hasta cierto punto, pues no consigue acallar todo su potente y contrastado lenguaje.
Son manifestaciones que, en unas ocasiones se advierten herméticas, mientras que en otras, establecen aperturas. La presencia de una luz (artificial) interior en ciertas piezas procura otro punto de atención visual, complicando la lectura, haciendo una escultura más compleja.
El ordenamiento compositivo -diríase que meticuloso- conduce a unos resultados constructivos (en el caso de la madera, articulada mediante módulos, se hace más patente) lo que facilita una posible relación con determinadas nociones arquitectónicas, las cuales -en todo caso- realizan un papel subalterno, permitiendo todo el protaagonismo al universo estrictamente escultórico.
SOMNIAR
Solament no ho vetges,
sent-ho
mira-ho,
deixat anar,
deixat portar pels camins amagats a dintre teu.
No son solament
els colors,
ni les formes
ni les ratlles
son moltes coses més.
Deixat dur per la fantasia
diexa que la teva ment vagueje
son, les que tu vols percebre
son … els teus somnis.
Son tantes coses les que s´expressen
son tants els sentiments
que es revelen
que no sols ho miris,
contempla-ho.
Interpreta els teus desitjos
pot ser estan
en les figures
en aquelles línies
en els metalls,
en la fusta,
en els formigons,
o si de cas, en aquell dibuix.
Deixat dur
deixat portar
i gaudeix
pel passeig de la teva imaginació.
Texto Catálogo “Mirar i veure”. Exposición Casa Cultura, Alzira. Febrero-1997.
Las Meninas+360 de R. Carrió en Es Polvorí
El artista valenciano Rafael Carrió muestra desde el viernes su exposición de esculturas titulada Meninas + 360, que se puede visitar de martes a domingo de 10 a 13 horas y de 17 a 20 horas hasta el próximo 1 de mayo en el espacio cultural Es Polvorí, gestionado por la Fundación Baleària.
La muestra consta de diez esculturas de tamaño grande que representan su particular visión y reinterpretación de las Meninas de Velázquez, 360 años después de su creación, realizadas con hierro corten, excepto una en madera, en todas ellas se repite el mismo patrón y lo que varía son los distintos materiales de las intervenciones; aluminio, bronce madera o cerámica.
La historiadora del Arte Anna Llopis define brevemente su obra como «una armonía de contrarios: verticalidad y horizontalidad, líneas rectas y líneas curvas, materiales tan puros y naturales como la madera al lado de otros tan pesados como el hierro. Y, con esta conjunción de elementos antagónicos, el escultor confiere a sus piezas un sublime equilibrio, una sincera serenidad, en definitiva, llega a hacer de sus trabajos obras armónicas».
Carrió explicó a Periódico de Ibiza y Formentera que su fascinación por las Meninas surge desde que las vio por primera vez hace ya varios años cuando todavía no esculpía y no sabría definir muy bien el motivo pero se ha convertido en una constante en todas sus exposiciones en las que siempre incluye una o varias. El artista también destacó que «su obra es conceptual y consecuencia de unos sentimientos y reflexiones expresados a través de líneas nítidas y minimalistas, mediante una técnica precisa y perfeccionista. Cada escultura pesa unos ciento veinte quilos y consta de varias piezas soldadas y desmontables. Son piezas geométricas: dos semicírculos (falda y cabello) ligados a un rectángulo que representa el torso.
Rafael Carrió (Beniarbeig 1952) es un famoso escultor y pintor de la Comunidad Valenciana que tiene obra expuesta en diversos organismos institucionales valencianos y en colecciones privadas. Ha obtenido diferentes premios y ha realizado numerosas exposiciones individuales y colectivas y ha participado en bienales y certámenes tanto nacionales como internacionales.
Como explica el crítico de arte Marcos Fernández: «A través de su libertad expresiva representa como pocos la fusión de las artes. Su escultura se libera de ataduras figurativas y señala un punto de encuentro con la arquitectura; geometría, espacio, movimiento, y luz se conjugan con el empleo de materiales escasos y cuidadosamente seleccionados: hierro, hormigón, madera. La obra pictórica se mueve en la misma dirección, pudiendo prescindir en muchos casos de su propia denominación como tal; la sujeción bidimensional desaparece con una combinación de materiales y texturas que le otorgan una dimensión escultórica, e incluso en su trabajo sobre lienzo, forma, línea y color sustituyen a los artificios tradicionales».
EN TORNO A RAFAEL CARRIÓ
EL HOMBRE Y SU OBRA
Del arte, de la obra de Rafael Carrió se ha escrito bastante, lo que no sé si lo suficiente, ni sé tampoco si es necesario hacerlo más. Lo que sí veo necesario es que se conozca mejor la obra que realiza, su búsqueda firme y rotunda de una comunicación con sus semejantes a través de sus creaciones.
Su gusto por las cosas bien hechas, en todos los órdenes de la vida, depura su obra y le hace intentar mejorar esos pueblos tradicionales, blancos y serenos, de su entorno vivencial. Le gustaría remodelar sus plazas, sus espacios urbanos y poner en todos ellos una nota discordante en apariencia, que es a la vez un grito inconformista ante el inmovilismo que imposibilita la búsqueda creativa y el compromiso.
Toda su creación artística es una prolongación de su personalidad: formas redondas y superficies pulidas, pero fuertes, rotundas y vigorosamente atornilladas, que transmiten impulso y energía, pero sin estridencias, ni proclamas, sino desde la convicción y la asunción de trabajar en el hoy para el mañana.
Rafael Carrió tiene un gran respeto por la libertad propia y de cuantos contemplan su obra y recuerdo una frase suya que lo refleja perfectamente : “Sé que es difícil que los espectadores tengan, sientan y desarrollen las mismas sensaciones que yo; es mejor que ellos tengan libertad para imaginar y sentir sus propias sensaciones”.
Sentir es vivir. Rafael es un enamorado de la vida, tiene gusto por la vida, transmite vida, quiere que su pueblo vibre, que sus espectadores no pasen indiferentes ante su obra; el desea que, se esté o no se esté de acuerdo con sus creaciones, que se las critiquen, comenten, que generen vida. Es una de sus constantes.
Su obra es abierta, plenamente contemporánea, en ocasiones vanguardista, pero sin desdeñar la tradición. Esa es su lucha personal; compaginar, armonizar las diversas formas de vida que en él conviven, que configuran su personalidad. Necesita crear, expresarse a través de la materia que modela, trata y utiliza, ya que en otros órdenes de la vida le ha atrapado, no le deja manifestarse plenamente, tal cual es. Es la eterna lucha de la materia y el espíritu. De la búsqueda y de la cruda cotidianeidad.
La fuerza interior de Carrió y sus convicciones se traslucen en colores y formas.
De Rafael Carrió, del hombre, del artista, puede decirse que lucha por borrar fronteras entre su yo íntimo y lo externo que representa artísticamente y expone, con serenidad, pero sin dudas, sobre un podio, expresiones de la libertad creativa y estimulante.
Como el título de una de sus obras Rafael Carrió es personal e intransferible. Para él, como en ocasiones ha dicho, la pintura, la escultura, su arte, es una necesidad.
Hombre sincero y honesto, Rafael Carrió es coherente siempre, tanto en su vida como en su faceta artística.

