Page 40 - RAFAEL CARRIO Escultura

He de confessar-te, per altra banda, que tens la capacitat de sorprendre’m cada
volta que visite el teu estudi i em trobe els teus darrers treballs. Però no seria del tot
sincer si no et digués que m’agraden les sorpreses, sobretot si són tan agradables
com veure que desenvolupes el teu idioma que, afortunadament, no pertany a cap
diccionari com no siga el teu diccionari personal. Em trobe molt a gust davant les
teues criatures i del teu idioma no codificat.

I a propòsit del que t’estic dient, em ve al cap una frase de Rainer Maria Rilke: Les
obres d’art són soledats infinites. Endevine, i corregeix-me si m’equivoque, un punt,
un moment teu infinitament gran, darrere de cadascuna de les teues obres. I trobe
un altre moment, meu, quan les mire. Aquestes soledats, la teua i la meua, són com
una abraçada cordial i eterna. No sé d’on ve el teu impuls perquè em poses davant
“La magnitud de l’escenari”, ni probablement m’he trobat mai “Sense passaport” ni,
per posar un altre exemple, sé si he vist mai cap “Bandera transparent”. En definitiva
no podria dir que he compartit cap de les vivències que textualitzes en els títols,
però això no m’importa gens. Torne a insistir en les nostres soledats perquè com diu
André Suarès, L’art est le lieu de la liberté parfaite: la teua i la meua.

Deixa’m, doncs, que prescindesca dels títols, que vénen de sensacions teues, i
que m’acare a la potència plàstica dels teus treballs. Et promet que tractaré de trobar
altres vivències meues que em vinguen des dels ferros que has dominat, des de les
fustes i des dels colors que ara tornes a combinar. Sé que hi ha en mi alguna cosa
que em vindrà instintivament, com et va passar a tu una vegada, sense buscar res.
No em serà fàcil, tanmateix, i potser que em falte un punt de soledat i que no arribe
a trobar-me prou lliure, però això, amic meu, serà la meua aventura.

I encara, curant-me en salut, voldria que no em vingués cap sensació viscuda
per mi prou significativa per a viure-la des de la teua escultura. Llavors hi haurà la
grandiositat del silenci, la plenitud, el meu “Oxigen del Niàgara” que hauré de saber
trobar amb permís d’aquest món, teu i nostre. I si no ho trobe, probablement serà
perquè he volgut anar massa lluny en la meua recerca. Deixa’m que em recomane
uns minuts de simple contacte amb els “teixits interns de l’ànima”, com va dir un
altre artista, i que no em capfique: al cap i a la fi la senzillesa de quedar-se amb un
mateix davant una obra d’art és estar en molt bona companyia.

Sabia, finalment, que aquesta carta meua em deixaria insatisfet, i que no sabria
tocar res més que llocs comuns sobre el teu art, i que el teu llenguatge té una
llibertat que no sempre sé descobrir en el meu. Ara, deixa’m dir-t’ho, no he pogut,
ni crec que dega, entrar en la teua intimitat però, al capdavall, i això és el que
m’interessava, potser m’has donat l’oportunitat de trobar un bocí de la meua.

Texto Catálogo “Mirar i Veure“, Exposición Casa de Cultura, Alzira. Febrero–1997

40